Noves dades sobre l’excavació dels jaciments romans de Raïmat (Lleida): Un cas singular de gestió del patrimoni arqueològic lleidatà durant el franquisme


A mitjans del segle XX els jesuïtes de Raïmat descobriren i excavaren un conjunt format per dos jaciments romans, llocs que després foren destruïts. D’aquells treballs avui dia només es disposa de dos breus notícies, de R. Pita (1954) i J. Nadal (1956), i d’un estudi dels materials mobles recuperats trenta anys més tard a Barcelona, que coordinà A. Pérez Almoguera (1988). La localització de cinc fotografies inèdites en el Servei d’Arxiu i Llegats de l’Institut d’Estudis Ilerdencs confirma que almenys un dels jaciments reunia notables estructures constructives, també que es practicà una excavació en extensió.

Amb les ampliacions de les fotografies hem pogut situar-nos, de forma aproximada, davant el mateix horitzó durant la tardor de 2013. Esdevé impossible que sigui el punt fins ara considerat; per contra, és pot identificar al nordest, en la plana, en un entorn molt alterat per terres sobreposades per anivellacions, i en una zona plantada de vinyes. També hem acudit a l’observació de l’ortofotomapa del vol de 1956-57, en ell apreciem una altura que sí podia contenir traces d’estructures, la constatació que a la zona on situem les fotos hi havia una petita elevació i en tercer lloc una alteració en els conreus en la plana a tocar del punt anterior. Hem comparat el paisatge del moment amb el vol de 2010 i realitzat un mapa amb tots els canvis.

Suggerim la possibilitat que les fotografies corresponguin a Raïmat II, l’estació septentrional en la plana. Amb gran probabilitat ambdós jaciments formaven un conjunt, amb vil·la (Raïmat II), explotacions annexes i punts de control en altura (Raïmat I), de vocació agrícola i, alhora, distribuïdor, beneficiat per la proximitat a l’encreuament d’un camí que enllaçava els Pirineus amb la via romana d’Ilerda a Osca.

La darrera pregunta que ens hem fet tracta sobre la passivitat institucional del moment i això ens ha portat a indagar en l’estructura arqueològica dels cinquanta. En primer lloc ha conduït a la identificació d’un ignorat comissari provincial d’arqueologia, Alberto Del Castillo (1951-1955), que omple la llacuna entre el comissariat de Josep Alfons Tarragó (1941-1951) i la creació de la Secció d’Arqueologia de l’IEI (1956). En segon lloc, la documentació consultada aporta interessants dades sobre la continuïtat en la presa de decisions per part de Tarragó des d’altres càrrecs. Entre les senyes d’identitat del grup d’arqueòlegs de l’IEI destacava la creació d’un museu i la centralització de les descobertes, per això sobta la privilegiada relació mantinguda amb l’excavació de Raïmat, de la que varen estar al corrent.

Ignasi Garcés Estallo

Excavacions de Raïmat, Fons Tarragó. Font Servei d'Audiovisuals de l'IEI

Excavacions de Raïmat, Fons Tarragó. Font Servei d’Audiovisuals de l’IEI

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s