Apunts sobre la ramaderia i la transhumància en la comarca del Segrià (Lleida)

Antecedents.

L’activitat ramadera a les nostres comarques ve de molt antic. El pastoreig ha acompanyat a l’home des de el principi dels temps: En la seva època, els romans tenien un nom per les vies que transitaven els ramats en els seus desplaçaments estacionals, els denominaven “ callis “.

Els catalans, ni abans ni molt menys en l’època moderna han estat un poble de pastors, les condicions físiques del territori, poc favorables, en son responsables. En efecte, les pastures naturals constituïdes en general per gramínies i lleguminoses anuals, necessiten una important quantitat d’aigua per la seva prosperitat. Malauradament, els 500 o 600 mil·límetres de pluja a l’any que reben bona part de les terres catalanes, no son suficients per assegurar l’existència de prats naturals importants.

La gran transhumància es d’origen netament medieval. Es coneixen antecedents antics, pre-romans i romans, però fins als segles XI i XII, les fonts històriques no reflecteixen l’existència d’amplis i generals moviments pastorals.

A partir de la reconquesta de les terres de la Catalunya Nova, van anar apareixent les grans deveses permanents. El Cabildo de la Catedral de Lleida, va ser propietari de nombroses i extenses terres de pastures; algunes d’aquestes propietats, degudament transformades han arribat en mans del mateix propietari fins a finals del segle XX, originant punyents conflictes amb els parcers.

Situació de les principals zones de pastures en la comarca.

Ocupaven la major part de la mateixa, deixant fora uns pocs municipis com son: Benavent, Massalcoreig, Sudanell, Vilanova de Segrià i altres, també restava exclosa tota la zona de l’horta de Lleida, les marges dels rius i tots els terrenys que tinguessin el benefici de l’aigua

En aquestos terrenys, els ramats pasturaven els rastrolls, els marges, els tossals,  guarets, vinyes i secans. Aquesta activitat estacional que s’havia iniciat poc desprès de la reconquesta del territori, va anar creixent fins a finals del segle XV i els començaments del XVI, segle aquest, en que se va arribar a la seva màxima expressió.

Aquesta abundància de ramats en el territori, va comportar aparellada la creació d’una potent industria que comprenia els escorxadors i les adoberies, que a la vegada varen generar nombrosos tallers on se treballaven les pells ja curades. A la ciutat de Lleida se feien tota classe de derivats, com eren corretjams, bosses i sarrons de tota mena i altres complements. Va destacar sobre tot la fabricació de guants de totes qualitats, destacant els que podríem denominar de luxe, que s’exportaven a la resta d’Europa. També tingueren gran anomenada els tallers que confeccionaven pergamins, que eren demanats pels escriptoriums de tots els monestirs de la península i per les cancelleries i notaries dels altres regnes peninsulars.

Les vies de pas.

Aquestes al nostre territori eren les cabaneres. Sobre les amplades de les mateixes la controvèrsia ha estat gran. Moltes d’aquestes vies, en un altra temps havien estat perfectament fitades i senyalitzades, el que impedia les confusions sobre el seu ample. Al dia d’avui aquestes fites han estat arrancades i desaparegudes per tot arreu, lo que fàcilment pot portar a polemitzar sobre les seves dimensions.

L’únic treball rigorós que s’havia fet a Lleida sobre el tema, va ser L’Estadística de les Vies Pecuaries de la Província de Lleida, publicat l’any 1916 a càrrec de l’enginyer industrial Eusebi Martí Lamic, Cap de la Secció de Foment de la Diputació. Posteriorment a mitjans de la dècada dels passats anys noranta, la Secció del Medi Natural del Departament d’Agricultura, va donar inici a un acurat treball que ha permès tindre varies comarques lleidatanes perfectament documentades al respecte.

Com s’inicia el final d’aquesta activitat.

Entre altres causes, les nombroses guerres patides per la ciutat de Lleida i el seu territori. A l’octubre de 1642, les tropes del mariscal Lamothe, van omplir els seus rebosts amb els ramats que ja havien baixat de les muntanyes en recerca de les pastures d’hivern. El mateix va passar amb la Guerra de Successió, que tantes conseqüències negatives va portar a les terres del Segrià. Finalment amb la Guerra del Francès, les tropes que manava el mariscal Suchet i que ocuparen la ciutat el 14 de maig de 1810, van viure des de aleshores como era habitual pel exercit napoleònic a costa del territori, plaga que va durar fins al final de la seva nefasta ocupació el 14 de febrer de 1814.

Els anys que vingueren a continuació, amb tres guerres carlines i força alteracions de la vida econòmica del país no propiciaren cap ressorgiment de l’activitat. I finalment quan arribaren les gran obres que transformaren el país aquestes van donar el cop definitiu. Així el Canal d’Urgell que comença a regar l’any 1861 i posteriorment al sector més occidental de la comarca, el Canal d’Aragó i Catalunya que lo va fer el 1910. La transformació dels terrenys de seca en regadius, va trastocar la permanència dels ramats en el territori durant els mesos d’hivern.

A la nostra ciutat fins als anys setanta encara restaven varies grans pletes dintre de la ciutat, com eren les de la família Ormo en la plaça de Ricard Viñes i en el carrer Rovira Roure; també en l’actual Passeig de Ronda, en la plaça Victor Mateu i Moles, tenien la seva instal·lació els germans Jové.

Les principals vies que creuaven el nostre territori.

Eren tres: la de l’Oest que tenia una longitud estimada de 61 km. La del Centre, que passava per la ciutat de Lleida i que tenia la seva longitud de 47 km. I la del Sud-est que al final del seu recorregut havia fet els 52 km.

Les seves amplades inicials havien estat de 75,22 metres, però que en procés incoat per part de L’Hermandat Sindical de Labradores y Ganaderos i recolzat per l’Ajuntament de Lleida, se va portar a terme per personal tècnic del Ministerio de Agricultura la seva Classificació, passant de la categoria de Cabanera Real a la de Vereda, i reduint així la seva amplada a 20,89 metres, perdent-se 141,25 ha de superfície de domini públic. Al dia d’avui, seria impossible el seu trànsit de començament a final.